La tardor té un no sé què melancòlic, humit que anima al recolliment i la reflexió. Fa fred, els dies
s’escurcen. Començar de nou mai acaba de ser començar de nou. Això significaria esborrar de la memòria tota l’experiència, com si d’ordenadors parléssim, en l’experiència humana és impossible sinó és a causa d’un trauma amnèsic. Començar de nou pot voler dir canviar la direcció, insistir en l’objectiu, ampliar el camp de visió i potser s’assembla més a navegar. Potser necessitem interrogar-nos sobre allò que no ens hem interrogat, submergir-nos en la mar per mirar de saber que és allò que realment volem, plantar-nos cara a cara amb el desig i preguntar-nos sobre els quès.
Tanmateix la vida és un continu començar de nou, cada curs escolar, cada aniversari, cada mort
significativa és d’alguna manera un començar de nou i fins i tot cada dia quan ens aixequem. És possible que s’apropi més a la veritat creure que en realitat la vida és un continu començar de nou? No és tant descabellat.
Això si a vegades circumstàncies de la vida ens imposen aquest començar de nou, aquesta crisi,
del grec krisis que ens remet a decidir, separar. Els significants canvien i en aquests canvis canviem
nosaltres. A vegades és millor deixar-nos portar pel corrent i veure on ens porta i sempre és millor fer-ho ben acompanyats.
Començar de nou que ens situa en el lliure albir, en la possibilitat que té cadascú de nosaltres de decidir per nosaltres mateixos, d’il·luminar la pròpia experiència amb la pròpia determinació.
Novembre 2016