Aquest títol no és només una falta d’ortografia, és el desig del que escriu i parla de la fleca que regenta en Joan. Una fleca que es diu Ca l’Enric i que porta en Joan. Una fleca anacrònica, on el dependent que és ell mateix no vol fidelitzar el client, no es preocupa de la rendibilitat del negoci i el millor de tot comença a treballar quan tothom dorm i tanca la botiga allà les 10 del matí, quan moltes encara obren. Cal Ca l’Enric perquè significa allò que tant val la pena, allò que surt de dins i només depèn d’un mateix, allò artesà i personal que en aquest cas té forma de pa. No ha diversificat el producte, no s’anuncia enlloc, no està gaire preocupat per la certificació del negoci, ni del gluten, ni de si el preu és competitiu. No ha fet estudis de viabilitat, ni té un servei de neteja privat, neteja el negoci ell mateix i sí el té tan net com cal. Em pregunteu pel pa? Primer el que vull deixar clar és que en Joan ni és familiar meu, ni tinc accions al negoci ni intenció de comprar-lo, el pa? Què dir d’un pa fet amb llenya, un pa cruixent que no s’asseca, que no s’estova d’aquella manera tant molesta, no s’axicleta. Res d’això el pa de ca l’Enric és simplement extraordinari, així amb totes les lletres. Que jo sàpiga i pot ser que m’equivoqui només té barra i llonguet de pa i la coca. Bufa amb la coca! Només de tocar-la ja notes la frescor, a l’olorar-la la olor de pa, llenya i farina. A mi la coca m’agrada per esmorzar torrada amb mantega i melmelada i cafè en llet, la coca amb mantega i melmelada per xucar a la llet, només us demano que ho proveu. I per què m’agrada tant? Perquè és bo, artesanal, original i diferent, sobretot diferent que bona falta ens fa a tots plegats la diferència en un món que tot tendeix a homogeneïtzar-se i sembla que la normalitat és una virtut quan en realitat és un avorriment. Cal Enric, cal Ca l’Enric, cal qualsevol persona que més enllà d’un empènyer al consumisme sense crítica sigui capaç de plantejar alguna cosa diferent, original que destil·li alegria, energia i en definitiva vida. Insisteixo Cal Enric, cal Ca l’Enric i quan més resisteixin en aquest món globalitzat millor. Ah! i n’hi ha, n’hi ha!
febrer 2016