Fer safareig és una de les activitats preferides dels pobles. Fer safareig que ens remet a aquells temps que les dones es trobaven al safareig del poble per rentar la roba i entre ensabonada i esbandida parlaven dels afers ocorreguts. Afers que parlen de les coses bàsiques de la vida: l’amor, el desamor, la vida, la mort,... per aquesta activitat sempre es fa necessari un cert sentit d’extralimitació, alguna cosa similar a un pecat capital i sempre hi ha un quantum. Un quantum quan aquella conversa parla de la vida personal d’algú altre i no sempre amb bona intenció. Aquest quantum és el que agrada i per això
l’activitat tendeix a repetir-se a vegades amb un cert desesper.
Però hi ha una dimensió d’aquest fer safareig que algú em digué algun dia que s’ajusta a l’expressió fer poble. Fer safareig es fer poble, literalment, construir els pons necessaris entre els convilatans per fer-nos sentir acompanyats. Fer safareig és rodejar de paraules els habitants d’un poble, informar d’allò que no ha de quedar registrat sinó dit i prou, que un cop dit com la pólvora corre i com l’energia es transforma. Com el joc del telèfon del que s’ha volgut dir en un moment donat acaba per transformar-se en quelcom diferent sempre depenent per l’estat d’ànim dels que trasbalsen la informació.
Un poble sense safareig és un poble brut, un poble on no es posen a voleiar els drapets. La immoralitat ronda les paraules del safareig, no es per fer el bé que es parla dels demès, és per constatar que la realitat es construeix a través de les paraules i que aquestes no es poden encotillar.
Agost 2016