Del grec enthousiasmós, ‘èxtasi’, derivat d’enthousiázo, ‘estar inspirat per una divinitat’, i aquest, d’énthous, ‘inspirat pels déus’ (literalment, ‘estar habitat per un déu’), derivat de theós, ‘déu’.
L’Entusiasme és l’expressió màxima de l’acte. Com portat per vents favorables on el tot és pot fer i tot és possible agafa la millor vertent. És sens dubte un estat de plenitud. Però per abastar l’entusiasme és necessari saber el rumb. No es pot estar entusiasmat per qualsevol cosa i de qualsevol manera. L’entusiasme es pot confondre amb estats pertorbats de la consciència, on sobtadament es pot caure a l’altre extrem, el de la melancolia. Aquest són conceptes ancestrals que parlen de la condició humana, volàtil i canviant, també en falta i desitjant. L’esser humà com tot és efímer doncs té un temps determinat. És durant aquest temps que ha de trobar un posicionament ètic que serà únic i personal. Un lloc al món propi que li permetrà transitar amb entusiasme. L’entusiasme no és del món de la moral, té més a veure amb el subjecte i les seves possibilitats, a ningú li entusiasme el mateix encara que alguns ho pretenguin. La tendència a el mateix entusiasme és la dictadura, és millor sorprendre’ns per l’entusiasme d’un altre i no creure que aquell comportament diferent del nostre és conseqüència d’un error. Ningú té la veritat absoluta. És en aquest espai indeterminat on millor es poden prendre decisions, és sens dubte la millor manera d’educar!
Gener 2019