La distància és relativa, agafar distància d’un problema, respectar les distàncies, marcar distància, millorar en les distàncies curtes, son expressions que parlen d’un problema crucial de l’esser humà. La distància mesura la confiança que tens per algú, també la desconfiança. La distància entre un nadó i la seva mare és mínima. Madurar també vol dir acceptar les distàncies com a expressió de la diferència. Una abraçada és posar entre parèntesi la distància momentàniament, o no tan momentàniament, per seguir amb les nostres vides. Donar la mà és una formalitat semblant a l’abraçada. La distància d’un viatge és variable de manera proporcional al temps que estàs dormint i el que et distreus. L’altre vector germà de la distància és el temps per això la velocitat es mesura en Km/h. Una distància de seguretat és necessària per respirar. La distància és objectiva: es pot mesurar, però també es subjectiva: es pot sentir. L’atracció (aquella tendència a reduir espais) és objectiva en els imans i subjectiva en els enamorats, l’amor és cec diu la dita. Per pensar en claredat és necessària una distància amb el propi pensament. La soledat és la impressió subjectiva de molta distància amb els demès. També podem construir distàncies imaginàries per sentir-nos més importants. Les nostres societats tardocapitalistes i hipertecnològiques viuen immerses en la creença que l’estat natural de l’esser humà és el consum i l’aïllament. En realitat la distància és relativa, ja ho va dir Einstein.
Febrer 2019