En l’acte de voler saber sempre ens podem trobar amb sorpreses. Voler saber és acostar-nos a la veritat de les coses. Però sempre topem amb la impossibilitat del saber, doncs no es pot saber tot i la veritat sempre serà relativa a la perspectiva de cadascú. El saber, doncs, és una construcció gramatical que té a veure amb nosaltres, no pot ser d’una altre manera. També n’hi ha que diuen que s’és més feliç en la ignorància. El problema de l’acte de no voler saber, és que també té efectes. Encara que no vulguem saber no vol dir que no ens afecti allò que volem ignorar. D’exemples n’hi ha un munt, des dels més personals als més col·lectius, des d’aquell mal de panxa d’origen idiopàtic, fins als terratrèmols del projecte castor a les Terres de l’Ebre. Voler saber ens aparta del que és imaginari, voler fer paraula d’allò que ens afecta és aproximar-nos a la responsabilitat subjectiva o col·lectiva. Però, i aquest però és inevitable, ja es va ocupar Freud de demostrar-nos que la cosa és més complexa i que aquest voler saber pot ser tranquil·lament un no voler saber radical. Llavors voler saber també inclou acceptar la condició fal·lible que portem tots a les espatlles, la condició fal·lible i la imponderable limitació que tenim tots pel fet de ser persones. De l’altre canto hi ha aquells que creuen viure en la veritat, que es sol correspondre amb persones d’actitud autoritària.
Gener 2017