Com si és tractés d’un etern retorn ens hem quedat atrapats en un cercle discursiu que volta la voltant d’un concepte eteri com és la política. Hem fet d’un concepte eteri, plural, divers, un centre de moltes
consignes. Allò que és per definició difús l’hem elevat a la potencia d’un tot. Els com si salten a la vista, com si a partir de llavors de la finalització d’aquestes voltes ja s’hagués acabat. Algú em va dir que en el moment que això semblava que parava de donar voltes va tenir l’experiència de la castració simbòlica lacaniana del i ara què seré? No deixa de fer gràcia i alhora és una desgràcia. La cerca del sentit pot abastar fins a argumentacions que semblen absolutament certes, però que si et pares a pensar i t’endinses en el gaudi suplementari et donaràs compte que és també parcial. El gaudi U sempre et fa creure que la pastanaga existeix quan, parlant amb propietat, potser és més difosa del que sembla a primera volta. No deixa de ser necessari seguir endavant en aquest món de ombres, però sempre serà millor guiar-se pel propi gaudi del subjecte, allò que ens dona més solidesa com a individus que perdre’ns massa histèricament en allò que ens marca algun amo, de tants. Avui em deien que ja la bíblia diu que hi ha tres poders: l’església, la política i el mercat, i qui m’ho deia no deixa de ser algú que podria passar ben desapercebut, però bé, jo m’atreveixo a dir que aquestes paraules tan senzilles amaguen darrera un saber que t’acosta indefectiblement a la castració també de l’Altre, després del propi fantasma que és potser, aquesta, una idea tremendament alliberadora.
desembre `19