Si no en som prou conscients, quan algú proper ens deixa recordem el que és efímer. Efímer ,que vol dir de duració breu, no ens parla de la cura que n’hem de tenir. Potser vivim temps on a més de l’inevitable efimeritat de les coses i hem afegit la banalització, és allò d’usar i tirar. Espero que mai desapareguin aquells oficis que permeten recuperar objectes sense haver de comprar-los de nou. Aquella persona que es dedica a arreglar sabates, electrodomèstics, a cosir estrips, a canviar cremalleres, a restaurar mobles o llibres és algú poc valorat actualment. Valorem més el canvi, la reinvenció, a la rectificació. Volem sempre el que és nou abans que allò arreglat. Però això és insostenible en molts sentits. Per exemple i no cal entrar en dades objectives, és sabut que l’Àfrica és el contenidor d’aparells electrònics obsolets. Allí hi ha muntanyes de gadgeds tecnològics que diuen que ja no tenen utilitat però que aquí fan lleig. S’imposa que la bona manera de viure és viure rodejat de les últimes tendències, quina hipocresia! quina banalitat! La vida va més enllà d’això i és possible que actualment ni ens en donem compte. És una opció ben personal rebutjar el que se’ns ofereix en primera fila per mirar què hi ha en altres files o altres habitacions. Aquests amos no són absoluts, són parcials i relatius. Per això considero que té tan de valor algú que valora les coses duradores i que entén que no és només el canvi el que ens fa feliços, sinó també la rectificació o reparació. La continuïtat demana de perseverança, renuncies, reflexió i acceptació. El canvi pot ser traumàtic sinó es fa en les condicions adequades. Cada cosa té el seu temps.
Març 2017