No sé si us hi heu fixat però els nens i nenes petits diuen pausen quan demanen una parada, un moment, una respiració. No diuen stop o pausa o una altra cosa, diuen graciosament pausen. Sempre m’ha sorprès comprovar com en cada època, en cada moment generacional, en cada nova fornada de personetes, apareixen nous mots o es modifiquen paraules. Fent un exercici agosarat diria que pausen és, en castellà, la forma imperativa del verb pausar. I fent un salt excèntric diria que pausen expressa el desig de que els adults ens pausem, ens calmem i ens relaxem. Que en aquesta voràgine del dia a dia ens reclamen que ens ho fem mirar i amb aquest pausen surrealista ens diuen atureu-vos!. Ells són els fills d’un temps que hem construit abans nosaltres i aquesta paraula, pausen, els surt recargada de significat. Respiren des de que neixen un món, amb les seves virtuds i inconvenients i són sabis en la seva inocència. Els hauriem de veure també com a mestres als nens i nenes. Pausen a les xarxes socials, pausen a les autopistes, pausen a la política, a l’economia, a les relacions humanes. Seria interessant comprovar com seria el món si de tant en tant els adults en permetéssim un pausen, per parlar de veritat, per escoltar de veritat, per estar amb els demès mostrant el nostre amor i la nostra comprensió de veritat. Aquesta manera de viure d’ara potser, en alguns casos, és massa solitària, massa individualisme i prima massa l’èxit, aquella mirada d’admiració de l’altre, que la companyia i la senzillesa. Pausen! Diuen els infants!
Juny 2017