La complexitat és l’altra cara de la moneda de la modernitat. La modernitat entesa com l’imperi de raó i la confiança en la ciència més enllà de forçar cap a la unitat no deixa de tenir en la subterraneitat la complexitat del subjecte.
Penso que és inevitable que la realitat sigui complexa i és precisament el que la fa rica. Els científics, la tècnica i la medicina sol creure que hi ha la veritat en la observació però com diu el meu perruquer el cos és molt raro i jo afegeixo que pretendre acabar-ho tot amb la simplificació és poc edificant. És millor deixar espai al dubte, al debat i l’escolta al que ens esdevé a la vida. No penso que hi hagi una veritat única i com deia una amiga meva n’hi ha que viuen en un món molt diferent.
Tanmateix tendim a defensar a capa i espasa el que ens és propi, això perquè ens situa en terreny conegut, en aquell espai de confort. Penso que ara és el temps d’obrir la ment, d’aportar idees inspiradores i a permetre que l’altre en qualsevol de les seves formacions ens commogui. Llegir un llibre que no seria per nosaltres, parlar amb algú al costat oposat de nosaltres mateixos, fer una cosa que en principi no ens pertocaria, potser ens sorprendrà el que copsarem. No ens abandonem a lo propi i abandonem-nos en la complexitat tot acceptant la dificultat de captar la realitat, essent intel·ligents paraula que etimològicament es refereix a la capacitat de llegir entre línees.
Setembre 2017