Hi ha una pel·lícula boníssima de Charles Chaplin que es diu Tiempos Modernos que explica la voràgine del treballador assalariat, del sentiment de ser part de l’engranatge, això conseqüència de la revolució industrial. La modernitat va ser un temps de grans avenços polítics, socials i econòmics o això sembla. La postmodernitat és un pas més en la manera de viure molt centrada en la connectivitat i les xarxes. També amb el concepte líquid que s’expressa en molts sentits. Des de món laboral líquid on el que brilla per la seva absència és l’estabilitat laboral o la seguretat laboral, fins a relacions líquides, aquelles que solen ser molt superficials i canviants. Aquests nous temps que ens diuen que hem de construir la nostra vida, ens hem de fer a nosaltres mateixos i ens si no funcionem doncs reinventar-nos. També temps on els valors que semblaven inamovibles i potser injustos van desfigurant-se i relativitzant-se: església, estat i exèrcit s’han relativitzat i també descentrat en el món econòmic. És el temps de l’individu i l’individualisme amb el seu èxit. Però hi ha quelcom que mai hem de permetre que es perdi com és l’amor, que si bé es cert que no tothom el viu de la mateixa manera és molt necessari. Sense amor la vida es torna gris, les persones estan tristes i neguitejades. Ara que sembla que tot està al revés, insistim en l’amor que podem dir és oposat al narcisisme de les petites diferències. No és una qüestió snob, és una qüestió de vida.
Març 2018