Sempre que parlem generalitzem. Creiem que parlem des de la nostra veritat, però la nostra veritat inevitablement parla de l’altra també. Les idees que ens semblen més originals ja han estat dites i les hem escoltat abans, encara que no ho recordem. Però té molt de valor pensar i dir allò que ens sembla més interessant, més veritat. Perquè la veritat, en majúscules, no existeix, ho sento! La veritat sempre és
relativa a un temps i un espai. El que creu que n’és amo, o és un neci o un tirà. La veritat s’escola entre els dits de les paraules. Crec que és millor acceptar que dir té més a veure amb un sentit, amb una direcció, amb una construcció subjectiva. Els que creuen això són més tolerants a escoltar altres
dirs i donar-los algun lloc.
Una de les tasques més dignes que pot realitzar algú és dir amb al intenció de no generalitzar, provar de dir buscant al veritat sabent que és impossible dir-la tota. Pensar per canviar és fonamental per no quedar-se enquistat, deixar-se en una espècie d’inòpia és renunciar a la bella capacitat humana de dir i
delimitar. Parlar per dir, parlar per parlar plenament i dialogar sabent que això és impossible.
Curiosa paradoxa la vida que utilitzem la paraula per dir veritats i cada cop que les diem ens donem compte que ens hem tornat a equivocar. I diria, que acceptant aquesta lleugeresa deixem que la vida faci camí, obrim portes i no les tanquem, donem oportunitats als demès a dir la seva.
Juny 2019