Últimament he sentit als mitjans de comunicació aquesta idea de l’internet de les coses. És una expressió una mica ambigua que es refereix, diria jo, al valor que ha adquirit internet per la vida. Internet està per tot arreu i ja fa temps que forma part de la quotidianitat. Estar connectat gairebé sembla imprescindible per la supervivència. No sé si coneixeu la piràmide de Maslow però alguns, mig en broma mig en serio, ja el situen a la fila de baix de tot. És ben cert que hi ha un sector de la població molt abduïda per aquesta tecnologia, el sector de la població més vulnerable a les modes: els
adolescents.
És gairebé commovedor veure la relació que tenen alguns adolescents amb aquests gadgets, són per ells canals de socialització ja imprescindibles, com si allí dins hi hagués el calze daurat o l’arca perduda. Tal és l’ímpetu amb l’anomenada tecnologia mòbil que molts tenen la pantalla trencada. Una esquerda, una cantonada esberlada, expressen aquesta simbiosi a vegades insuportable pels mateixos usuaris. És una espècie d’espiral ascendent que no es sap ben bé on acaba.
Aquesta no és sinó una mirada general a la qüestió, perquè cadascú té la capacitat de decidir on vol l’internet de les coses a la seva vida. Malament rai quan la posa només on pot. És molt habitual veure algú que s’ajunta a una taula i abans de sentar-se s’extreu el mòbil per posar-lo damunt sobre la taula, tal com si es tractes d’una targeta de presentació.
Maig 2016