Sigmund Freud, defensor de la llibertat d’expressió de la que emana la seva obra, va dir que hi havia tres oficis impossibles com són educar, governar i psicoanalitzar. Un vidrier fa per exemple ampolles de vidre i un cop coneix la tècnica i adquireix expertesa es torna artesà. Un arquitecte un cop coneix la tècnica i les característiques dels materials pot dissenyar un edifici amb seguretat i per tant fer possible el seu ofici. Són feines que busquen la certesa, que tracten amb la solidesa dels materials. Però hi ha oficis que no tracten amb materials sinó amb persones i els que s’hi volen dedicar, han d’estar en condicions de viure en la incertesa. Els mestres conviuen amb els canvis de l’edat i la voluntat dels alumnes, que no sempre està alineada amb la seva. Els psicoanalistes han d’estar atents a la subjectivitat de qui el ve a veure sempre diversa. Els governants, en democràcia, han d’assumir que la ciutadania es mou i que té desitjos. Els presos polítics que tenim a Catalunya són el símptoma d’uns governants que no en volen saber res d’algun canvi, d’uns governants que no contemplen el clam d’un poble i el volen callat. D’un poble que va elegir els seus representants perquè fessin allò que trobaven més just. Entrem en el món monolític, on els governants no volen saber res del que hi ha més enllà, que tenen por dels canvis i no comprenen la contingència de la seva funció. Viuen un l’u i la certesa i per imposar aquesta posició són capaços de qualsevol cosa. Volen que tot es torni immòbil, que l’esser humà deixi de parlar, volen que no existeixi el desig, tot això és inhumà. Ja fa temps que parlem del sobiranisme de cadascuna de les persones, de la democràcia que portem tots a dins. Semblava que això ja estava superat.
Desembre 2017