Acumulacions, objectes que ens recorden coses, aquelles coses que potser ens serviran algun dia, papers
guardats per si de cas, roba que algun dia em posaré, llibres que volem deixar en herència, olles i paelles massa usades però que no volem llançar. Ens costa desprendre’ns de coses que ja no serveixen. Busquem mil i una excuses per no decidir fer allò que seria el més lògic. Penso que ho fem per por a perdre’ns a nosaltres mateixos i potser és veritat. Els psicoanalistes sabem que els objectes contenen la nostra identitat, els objectes són part de nosaltres mateixos que usem per expressar-nos. Responen a què i qui som, d’on venim i fins i tot què volem ser.
Però...
En realitat els objectes són part de la nostra imatge, el més important com diu el Petit Princep és invisible als ulls, és tot allò indestructible que ens ha fet, ens ha donat un nom i un lloc. Tot allò que ens
explica, que és anterior a nosaltres però que en formem part. La Marie Kondo ens ensenya a través d’una sèrie d’episodis que tenim por a desprendre’ns de les coses supèrflues, però també que al fer-ho ens alliberem de pesos innecessaris. Seria massa atrevit dir que la psicoanàlisi fa el mateix amb les coses interiors, però d’alguna manera també és veritat. Parlant, cadascú de nosaltres ens acostem a l’inconscient que no és res profund ni res, però si que té llocs i camins que no acabem de reconèixer.
Saber desprendre’ns del passat, d’allò poc important, d’allò que és inútil recordar i fins i tot ens fa mal, és un acte necessari. Oblidar és necessari i al fer-ho acceptem que som part d’una xarxa inesgotable, que no som exactament els únics sinó que formem part d’alguna cosa major i que en definitiva necessitem als altres per viure.
Octubre '19