Els processos eterns

Com si és tractés d’un etern retorn ens hem quedat atrapats en un cercle discursiu que volta la voltant d’un concepte eteri com és la política. Hem fet d’un concepte eteri, plural, divers, un centre de moltes
consignes. Allò que és per definició difús l’hem elevat a la potencia d’un tot. Els com si salten a la vista, com si a partir de llavors de la finalització d’aquestes voltes ja s’hagués acabat. Algú em va dir que en el moment que això semblava que parava de donar voltes va tenir l’experiència de la castració simbòlica lacaniana del i ara què seré? No deixa de fer gràcia i alhora és una desgràcia. La cerca del sentit pot abastar fins a argumentacions que semblen absolutament certes, però que si et pares a pensar i t’endinses en el gaudi suplementari et donaràs compte que és també parcial. El gaudi U sempre et fa creure que la pastanaga existeix quan, parlant amb propietat, potser és més difosa del que sembla a primera volta. No deixa de ser necessari seguir endavant en aquest món de ombres, però sempre serà millor guiar-se pel propi gaudi del subjecte, allò que ens dona més solidesa com a individus que perdre’ns massa histèricament en allò que ens marca algun amo, de tants. Avui em deien que ja la bíblia diu que hi ha tres poders: l’església, la política i el mercat, i qui m’ho deia no deixa de ser algú que podria passar ben desapercebut, però bé, jo m’atreveixo a dir que aquestes paraules tan senzilles amaguen darrera un saber que t’acosta indefectiblement a la castració també de l’Altre, després del propi fantasma que és potser, aquesta, una idea tremendament alliberadora. 

desembre `19

La col·lectivitat

La col·lectivitat és un concepte difús perquè precisament està formada per persones. La col·lectivitat és un acord que pot ser temporal en relació a alguna idea. Ara són temps de fets col·lectius. Davant de la
situació tan injusta que viu la democràtica, no podem sinó actuar en favor dels valors de justícia, igualtat i fraternitat. Davant de la por de l’estat espanyol per canviar de fisonomia i fer-se més democràtica i moderna només queda el fet col·lectiu de la protesta i l’activisme. Una protesta formada per individus que constitueixen un col·lectiu. L’individu sol no pot fer massa a aquest nivell, però un conjunt d’individus amb acords fonamentals sobre el valor de la democràcia pot fer molt. Alguns lideren, d’altres actuen, d’altres aporten molt, d’altres no tant, cadascú a la seva manera i a les seves
possibilitats. La gràcia d’aquest moviment és la falta d’un lideratge clar i el seu caràcter no violent, que fa que cadascú hagi de preguntar-se a nivell íntim on està posicionat, sense caure en ideals encegadors. Dependrà de la seva història personal i familiar, de les dues o tres generacions anteriors, que ressona a
l’interior de cadascuna de les persones que formen aquesta col·lectivitat i en això rau la seva dignitat. La dignitat de lluitar pacíficament contra un passat que va ser injust i que ara ho torna a ser, la dignitat de transgredir el que havia estat transmès de forma més o menys clara des de generacions passades. La
democràcia i el republicanisme es basen en la possibilitat de transmetre a les noves generacions valors d’obertura, pluralitat i respecte per totes les llengües i cultures del món.

Algunes idees d’aquest text les he tret d’aquesta entrevista a Anna Miñarro, psicoanalista que investiga sobre el trauma i la transmissió generacional: https://www.vilaweb.cat/pdf/generador/?id=610540

novembre '19

Fer un Marie Kondo

Acumulacions, objectes que ens recorden coses, aquelles coses que potser ens serviran algun dia, papers
guardats per si de cas, roba que algun dia em posaré, llibres que volem deixar en herència, olles i paelles massa usades però que no volem llançar. Ens costa desprendre’ns de coses que ja no serveixen. Busquem mil i una excuses per no decidir fer allò que seria el més lògic. Penso que ho fem per por a perdre’ns a nosaltres mateixos i potser és veritat. Els psicoanalistes sabem que els objectes contenen la nostra identitat, els objectes són part de nosaltres mateixos que usem per expressar-nos. Responen a què i qui som, d’on venim i fins i tot què volem ser.

Però...

En realitat els objectes són part de la nostra imatge, el més important com diu el Petit Princep és invisible als ulls, és tot allò indestructible que ens ha fet, ens ha donat un nom i un lloc. Tot allò que ens
explica, que és anterior a nosaltres però que en formem part. La Marie Kondo ens ensenya a través d’una sèrie d’episodis que tenim por a desprendre’ns de les coses supèrflues, però també que al fer-ho ens alliberem de pesos innecessaris. Seria massa atrevit dir que la psicoanàlisi fa el mateix amb les coses interiors, però d’alguna manera també és veritat. Parlant, cadascú de nosaltres ens acostem a l’inconscient que no és res profund ni res, però si que té llocs i camins que no acabem de reconèixer. 

Saber desprendre’ns del passat, d’allò poc important, d’allò que és inútil recordar i fins i tot ens fa mal, és un acte necessari. Oblidar és necessari i al fer-ho acceptem que som part d’una xarxa inesgotable, que no som exactament els únics sinó que formem part d’alguna cosa major i que en definitiva necessitem als altres per viure.

Octubre '19